martes, 28 de febrero de 2012

Carta de navegació (VII) - El pozo (IV)

VII

Però tu no vols saber-les, les preguntes. Les respostes les tens, les tindràs. La vida és molt més simple de com la veus tu, m'has dit tantes vegades, de com pretens que sigui. Aquestes coses passen, el temps ho cura tot, tot es perd menys l'esperança. Totes aquestes frases que vas aprendre de la mare. Com la teva fe cega en què tot acaba arreglant-se, que el món està bé, que no és veritable fe, és renúncia.
Tu et conformes. Jo no puc; mai en vaig saber. Te´n recordes, per exemple, de quan el pare ens prometia emportar-nos al port a veure les barques? Ens encantava allò. Passejar pels molls, tocar les amarres, llegir els noms de les embarcacions, imaginar com serien per dins, mesurar la seva llargada amb els nostres petits passos. Tots els dies, quan arribava el bon temps i el port s'omplia de velers, els que més ens agradaven, preguntàvem al papa quan ens portaria, fins que al final ens deia: dissabte. Esperàvem ansiosos tota la setmana. Arribava el divendres. Nervis. A la tarda, tot just surtir del col·legi, quan els altres nens es quedaven jugant una estona més, perquè l'endemà era dissabte, tornàvem de pressa cap a casa per fer tots els deures del cap de setmana aquell mateix vespre, perquè l'endemà era dissabte, i aniríem al port, i no volíem haver de pensar en els deures mentre miràvem les barques. I era l'únic dia que no preguntàvem a la mama quan sopem, perquè se'ns oblidava, i la mama acabava per anar-nos a buscar, després d'haver-nos cridat tres o quatre vegades, que si no voleu sopar avui!, i era just quan ja havíem acabat els deures, o més ben dit, que acabàvem els meus, perquè tu acabaves abans i m'ajudaves, te’n recordes?, tu m'ajudaves sempre, tu em consolaves, el meu estimat germà, no per ser el més gran ni perquè sabessis més sinó perquè eres bon noi, sempre seràs un bon noi, i sobretot perquè m’estimaves, i era llavors quan ens assabentàvem que el pare havia telefonat, que arribaria tard, i començàvem a sopar sense ell, molt tristos, perquè sabíem el que això significava, i no ens equivocàvem, el pare arribava quan anàvem ja pels postres, quasi es deixava caure en la cadira, sense donar un petó a ningú, ni a la mama, sense dir res en una bona estona, fins que −ho estàvem sospitant− demà hauré d'anar a treballar, i explicava totes les coses que havien quedat pendents, totes les coses molt urgents que no podien esperar fins dilluns, i jo ja no escoltava, sabia que se li oblidaria, que de totes les coses pendents, de les coses urgents que no podien esperar hi havia una que no la faria, i sense saber que això és una clara mostra del que se sol anomenar el típic egoisme infantil, del nen que exerceix una terrible tirania, plenament conscient, no creguin, la pretesa innocència infantil viu molts anys més a la ment dels pares que a la dels fills, odiava llavors tendrament el pare, i s’ho feia notar, anant-me al llit sense dir-li bona nit i escapant-me de casa al matí, per passar tot el dia caminant, acostant-me al port, però sense arribar, perquè ja no era el mateix, i no hagués tingut sentit anar al port tot sol tan trist com estava, veure les barques tan enutjat com estava amb el pare, no hagués tingut sentit, i tampoc ho tenia estar per allà vagant, acostant-me i allunyant-me del port, res no tenia sentit, res, i per això em vèieu arribar a casa a boca de nit, sense donar explicacions, fins que ja no em féieu més preguntes, vau deixar de fer-me-les per sempre, i sense importar-me que el pare i la mare em castiguessin, ja tot m’era igual, tampoc això tenia sentit, què farem amb aquest noi, que no es conforma amb res, i era veritat, mai vaig saber conformar-me amb res, ni sabent com sabia que tu m’estimaves tant, que la mama m’estimava tant, que el papa m’estimava tant, i que si no ens portava al port com ens havia promès era perquè de veritat no podia, no hi havia forma amb aquella feina que tenia, amb aquell cap, com em vaig alegrar, i ja sé que no està bé, que es morís fa tres anys i passés a ocupar-se de l'empresa el seu fill, com han canviat les coses per al pare, què bé el van tractar des de llavors, però en aquell temps era així, si se li ocorria exigir que es respectés el seu horari l’acomiadaven, de ben segur, i era molt difícil trobar feina en aquell temps, tot anava tan malament, i la gent guanyava molt poc, a més, què faria ell, què podia fer ell, si la vida és així, si cal conformar-se amb el que es té, si n'hi ha que estan pitjor, si no hi ha mal que per bé no vingui. Ah sí. T'agradaria que em bastés amb això, que entrés en raó, com tu dius. Però no puc. Ho saps, veritat? No puc. I ja m'agradaria. Només vull ser feliç, Henry, com tothom. I no necessito gran cosa. Només trobar un sentit a les coses, al que estic fent amb la meva vida. En què estic malgastant la meva vida? Ah, què diràs tu, si t'agrada la meva feina més que a mi mateix. Homicidis! Hòstia, Mike, el que tu volies, i tot just sortir de l’Acadèmia la carrera, a més. Que quina sort que he tingut, que si hauria d'estar més content, etcètera, etcètera. Doncs no, i ja hauries de saber-ho, igual que saps que vaig estudiar psicologia només perquè el pare pensava que era l'única cosa útil que seria capaç d'acabar, així m'ho va dir, literalment, i tu estaves davant, no diguis que no te’n recordes, encara que podria haver estat pitjor, això ho admeto, si no arribo a entrar a l’Acadèmia i no fer cas de tots vosaltres, que em dèieu que si m’havia tornat boig, ves ara, que vol ser policia el carallot aquest, hi ha psicòlegs a cabassos, i sense títol encara n’hi ha més, però no hi havia tants a la policia quan hi vaig entrar, vaig tenir molta sort de trobar feina de seguida, una feina que ara ja no m'agrada, és cert, però què hi hem de fer, així és la vida, cal conformar-se amb el que es té, podria ser pitjor, podria haver estudiat el que m'agradava, com tu, sí, arquitectura, ja veus, però és el que li agrada, i el noi val, i està molt centrat, ni tan sols m'hagués fet falta anar-me'n dos anys a Yale per fer el doctorat, com tu, que si s'ho mereix, amb com és d'intel·ligent, podria..., jo què sé..., podria haver estat feliç, però no, quina obscenitat, a la vida es ve per patir, cal conformar-se amb el que un en té, i estar agraït sempre, perquè podria ser pitjor. Que et fotin, Henry, doctor Camel, que et fotin.
Però ja que aquesta és l'última carta que t'escric −quina setmana d'últimes cartes que en portes, no?−, no vull que em tinguis rancúnia. La veritat és que sento moltíssim això de l'accident. Necessito que em creguis. Quan es té un estat d'ànim com el que jo sentia aquell matí s'és capaç de tot, però no hagués passat de la imaginació, això també ho saps. M'hagués agradat que les coses fosin d'una altra manera, perquè ara m’en adono que el que no és feliç ets tu, que necessites tantes coses. Quant a mi, ja saps. Com tu diries, no es pot perdre el que mai s’ha tingut.
(continuará-n)

1 comentario:

Blancaneus dijo...

Així que el Henry Camel té un germà que es diu Mike, i aquest és el protagonista de Carta de navegació?
I la dona atropellada, qui és?...interessant.