lunes, 27 de enero de 2014

Diario de un seductor desconcertado, VIII: La parte del gusano



27 de enero de 2014

Mi necesidad de seducir nunca se prohibió ningún capricho por razones ni de clase ni de religión ni de género ni de edad, pero tampoco se impuso premeditados desafíos. Si alguna vez me decidiera a redactar mis memorias, el tal vez inconcebible lector de sus hipotéticas líneas tropezaría con episodios bastante ingenuos y monótonos seguidos de ingenuidades que acaban siendo la prehistoria de casi una depravación; y tal vez se asombraría con depravaciones que acumulan episodios ingenuos y depravaciones cuyo único propósito es lograr la serenidad de la monotonía. No faltarían, además, las anécdotas ridículas, los escándalos edificantes o los pragmatismos sentimentales, y hasta las confidencias materialistas. Un hábito, el de la seducción –pero por qué escribo hábito, que puede llegar a sugerir método, repetición, perfeccionamiento a la larga, incluso compromiso artístico; todo lo contrario en mi caso: indisciplina, desorden, improvisación−, cuya obstinación se ha vuelto con el tiempo más especulativa que experimental, puesto que no necesita de más pruebas. La manzana está ahí pese a que el paraíso ya no existe: la cuestión es saber cuánto tiempo tardaremos en volver a morderla, y a quién le tocará la parte del gusano. Quiero decir que esquivo las recomendaciones y las moralejas pero no las perplejidades, porque profeso una fe inquebrantable tanto en la debilidad del cuerpo ante las tentaciones como en la fortaleza del olvido de los errores pasados, esos que forjan una experiencia de la cual, en materia de amor, por mucho que se diga, no se aprende nada. ¿Tendré que transigir al fin, pese a la probable incredulidad del lector, que la curiosidad me llevó al amor, el amor al desencanto, el desencanto a la impaciencia, la impaciencia al deseo, el deseo al aburrimiento, el aburrimiento a la desolación y la desolación a la ética?




         Deliberadamente, he omitido algunos episodios que ilustrarían de forma admirable las etapas de esta evolución. Pero quienes hayan recorrido las líneas que trazan estas páginas tal vez intuyen que a ambos lados de la figura central, la de este desconcertado seductor, se perfilan, sobre un fondo borroso de colores todavía imprecisos, dos siluetas dibujadas con desigual firmeza. A una, apenas un esbozo sin cara todavía, la he llamado Ana; y ahora que todo parece haber llegado a su fin, estoy en disposición de terminar el retrato con detalle. La otra, a quien he dedicado tal vez ya las páginas definitivas, parece sin embargo haber quedado en un segundo plano. Pero estoy tal vez confundiendo al lector con una comparación inadecuada. La pintura es arte del espacio y una narración es sucesiva, se despliega en el tiempo. Si recurro a la música, arte también del tiempo, el esfuerzo reclamado a la imaginación seguramente resulte menos arduo. Supongamos, por ejemplo, un trío, digamos que para violín, violonchelo y piano –cada cual es libre de atribuir el papel que prefiera a los personajes de esta historia−, del que ya hemos oído su introducción, la exposición de sus temas, sin que quede claro cuál de ellos es el dominante, y una primera coda fugada, que bien podría hallar un paralelo con la fuga de mi ex amante. El desarrollo, siguiendo la forma sonata, ha introducido sin embargo un nuevo elemento, un nuevo tema diferente en apariencia a los expuestos en el primer movimiento. Bien, se verá. Falta descubrir, por tanto, adónde lleva este movimiento central, de qué manera son reexpuestos los temas iniciales y cómo será la coda final. Es decir, a quién le toca la parte del gusano.

viernes, 17 de enero de 2014

Contra los perros del olvido

Me molestan −es un decir− esas personas para quienes los apellidos no existen. Pasa a menudo con los escritores. Algunos lectores devotos que veneran a cierto escritor a quien han leído línea por línea innumerables veces se refieren invariablemente a él como Jorge Luis, Federico, Pablo. Tan familiar se les ha hecho su ausencia −nunca lo conocieron, nunca lo vieron más que en fotografías, en la televisión, con suerte formaron parte del público en una lectura, a lo lejos: solo lo han leído, más o menos−, que lo imaginan acompañándolos, como Virgilio a Dante, en sus excursiones al infierno, de las que solo es real el infierno.

         Este martes murió Juan Gelman, uno de los poetas mayores de Hispanoamérica. Curioseo por la red los numerosos homenajes y encuentro con facilidad más de una docena en la que Gelman es simplemente Juan. Cualquiera que haya estado enamorado alguna vez, cualquiera que haya sido víctima de los horrores de una dictadura, cualquiera, en fin, que ceda a la tentación de conjugar en primera persona esa horrible expresión, «sentirse identificado», puede tomarse esta libertad. Yo, que veo a un «camarada» esencialmente como alguien con quien se comparte la mesa, la munición y el gusto por cubrirse la cabeza con una boina a lo Che Guevara me resisto a tales familiaridades. Además, como toda persona con buen juicio, siempre he preferido ser alumno que ejercer ningún tipo de magisterio, y por eso me gusta mantener ciertas distancias con mis maestros –tendré que confesarlo al fin, soy un romántico−, entre los que cuento a Juan Gelman.

         Eludo conscientemente, y no lo escondo, hablar del hombre y de su obra. Otros más capaces ya lo han hecho y lo seguirán haciendo. Ahora, una vez más, solo quiero volver a sus versos, que empezaron hablando del amor y que luego, sin postergarlo nunca, se contagiaron de la desgracia del propio autor y se preguntaron siempre sobre sí mismos y dialogaron con los versos de otros. Tal vez, lector, contigo mismo:

NOBLEZAS

El poema es pálido y noble.
No cambia nada, no curva colinas, no
da una sola fruta roja, ni
hace el ruido de quien arranca
un pedazo de pan para dar
un pedazo de pan.
Se acuclilla en un rincón y
no se queja.
Vive en todo lo que se alza
al aire y de nacer.
Ni pide que lo visiten.
Le basta con lo que no sucedió.
[del libro País que fue será]

NOTA XXV

queridos compañeros/moridos
en combate o matados a traición o tortura/
no los olvido aunque ame a una mujer/
no los olvido porque amo/como

ustedes mismos amaron una vez/¿se recuerdan?/
¿bellos andaban por el aire?/¿y combatían?/
¿y el calor de una mujer les asomaba
en la cara?/¿se recuerdan?/me acuerdo

de haberles visto una mujer brillar
en medio del combate doloroso/
inmortales brillaban ustedes
contra el dolor/contra la muerte/

ahora que duermen calladitos
y alguna sombra dulce los tocara
acomodándolos mejor
contra los perros del olvido
[de Notas]

NOTA XXIV

a la derrota o ley severa mi
alma sabió perder respeto/te amo/
cruza mi alma la agua fría donde
flotan los rostros de los compañeros

como envolvidos de tu piel suave
o lámpara subida delicada
para que duerman delicadamente
subidamente en vos/llama que nombra

a cada sombra por su nido/dicha
o soledad de fuego para amor
donde descansen bellos mis muertos

que siempre amaron rostros como vos
donde tu rostro avanza como vos
contra la pena de haber sido/ser
[de Notas]

EN LA CARPETA

Tomé mi amor que asombraba a los astros
y le dije: señor amor,
usted crece de tarde, noche y día,
de costado, hacia abajo, entre las cejas,
sus ruidos no me dejan dormir, perdí todo apetito
y ella ni nos saluda, es inútil, inútil.

De modo que tomé a mi amor,
le corté un brazo, un pie, sus adminículos,
hice un mazo de naipes
y ante la palidez de los planetas
me lo jugué una noche lentamente
mientras mi corazón silbaba, el distraído.
[de Gotán]

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo este que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor,
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.
[de Velorio del solo]

lunes, 30 de diciembre de 2013

Tots els contes

Com cada any, Ebenezer es disposà a esperar davant el televisor les campanades de la mitjanit. Encara en restava una estona. Es va entretenir canviant de canal, per tal de trobar les imatges menys desagradables possibles per acomiadar l'any. Totes les cadenes, però, repetien una fórmula similar: una parella de presentadors, home ell i dona ella, excepte a Tele Entiendes, on apareixien dos homes, una plaça més o menys concorreguda, i la torre d'una catedral, o d'un ajuntament en les cadenes laiques, amb un ull de ciclop en forma de rellotge. Es va quedar finalment amb una on els presentadors eren un senyor amb barba canosa i ulleres, mirada una mica esbiaxada, entre mística i etílica, i una mongeta ja madura, d'expressió seriosa, llavis fins i un punt masculins que no obstant això va despertar-li immediatament fantasies libidinoses. Sí, clar que no era el millor moment, però no va poder deixar d'imaginar-se tancat amb ella a la cel·la d'un convent, lliurant-se a les disciplines del cilici i del flagel. Va somriure. La doctora que l'havia intentat tractar en els últims mesos, abans de rebutjar-lo com a pacient (la por a ser sancionada pel Col·legi de Metges va poder finalment més que la luxúria, una llàstima) hauria tractat amb dedicació i eficàcia aquesta nova obsessió. Li quedava la mestra del seu fill. Amb ella tot era menys refinat, però més fàcil també. No parlava tant i a més no li cobrava per sessió.

Deu minuts només. Ja feia molt que havia assumit que allò no tenia remei, però estava fart de tots aquells jocs de fantasmes. Les passejades pel temps no li disgustaven. Aprofitava per veure vells amics. Tafanejava com s'ho muntaven a les cases dels seus veïns, i s'alegrava de no haver de suportar tot aquell mostrari d'atrocitats: veure’s convertit en un somiatruites, practicant la bigàmia amb una hipoteca despòtica, pitjor que la sogra, i una dona insípida i descerebrada, apta únicament per portar al món una petita tropa de fills incivilitzats i cridaners. I finalment, aquest regal impagable de comprovar amb suprema satisfacció que, uns anys després, tots els desitjos acabarien complint-se però d'una manera cruel, que els somnis, al final, no serien els malsons d'un altre sinó els propis. El pitjor, però, era aquesta invariable obsessió envers tot aquest repertori d'aberracions, un sentimentalisme gore alimentat per les visites als hospicis, les esgarrifoses visions sepulcrals, la desfilada d’amputats, d'éssers deformes, de discapacitats mentals. No ho suportava, i a més no li trobava cap sentit. S'havien equivocat d'estratègia, si el propòsit d'aquelles al·lucinacions era que reflexionés sobre els seus favoritismes (ho reconeixia, les jovenetes de cames llargues i línies sinuoses li ennuvolaven el judici), dels seus abusos de poder, que no ho eren, perquè mai havia acomiadat ni una sola de les seves becàries, com a molt els hi havia fet veure que farien bé de continuar la seva vida en un altre lloc, lluny de la seva nefasta influència, o d'alguna suposada apropiació indeguda, fet del que de cap manera era culpable; els diners mai havien cridat la seva atenció. Sí, s'equivocaven pel que fa al procediment i la persona, per no dir res de la data. No sabien que havien d’aparèixer per Nadal, a més? I per què aquesta insistència en l'avarícia, en la solitud, en les conseqüències d’un temperament esquerp? Hi havia passat mai cap quantitat significativa que no s'hagués fos immediatament, encara que fos en amor mercenari? No estava sempre acompanyat, en qualsevol de les posicions possibles? No era sempre, a més, l'alegria de la festa?

S'equivocaven d'Ebenezer, estava clar, i així ho havia manifestat l'any anterior. Aquest no és el meu conte. Ni aquest ni cap altre. I em sé tots els contes. Amb això creia haver deixat tancada la qüestió. Però quan va veure que després de pronunciar aquestes paraules, els tres espectres, col·locats en cercle, xiuxiuejaven alguna cosa i el tornaven a mirar després, somrient, abans de desaparèixer, va saber que tot era inútil.

S'havia quedat adormit davant el televisor, decebut de la seva pròpia fantasia conventual amb la mongeta: el seu inflamat fanatisme religiós resultava ser finalment més calent que la temptació del pecat carnal. Començaven a sonar els quarts quan va notar un contacte tou i humit en els seus llavis. Encara amb els ulls tancats va poder sentir Bell Dorment, és l'hora, just un moment abans de vomitar amb fàstic els cucs que li omplien la boca, Desperta, és hora de fer una passejada. No va poder replicar perquè la transformació es va iniciar de seguida: va sentir que es cremava per dins i es va arrencar la roba, va notar com els ossos de les mans i dels peus se li s'allargaven, enmig d'un dolor que el va obligar a prostrar-se de quatre grapes mentre el seu cos quedava cobert de pèls negres i espessos, les dents se li tornaven llargues i afilades, la mandíbula es projectava cap endavant, les orelles se li estiraven i li creixia una enorme cua a l'extrem inferior de la columna vertebral. Va haver de perseguir llavors a la Caputxeta, una lolita de llavis carnosos i pits alçats i premuts que corria com una gasela. Al final la va agafar, i es van mirar fixament. Ebenezer, commocionat davant la perfecció de la Bella, es va veure llavors reflectit en els ulls de la jove fet tota una Bèstia i repetint Mirallet, Mirallet, digues qui és la més ferotge de totes les bèsties. Els esperits, llavors, que vet aquí que una vegada van ser misericordiosos, van tornar al pobre Ebenezer la seva condició humana, això sí, sota l'aparença d'una noia amb la pell blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i els cabells negres com el banús. Caputxeta, però, es va esvair en el mateix instant en què set enèrgics nans nus, amb els seus descomunals membres virils erectes, van començar a perseguir-lo. Va córrer tant com va poder, però no va ser prou. La sort va ser que quan ja començava a posar en dubte la seva arrelada heterosexualitat, va aparèixer un dels espectres, caracteritzat com el flautista d'Hamelín, i els degenerats nans el van acompanyar dòcilment, deixant-lo tranquil.

El canvi d'estratègia dels fantasmes de Cap d'Any havia deixat Ebenezer totalment bocabadat. Encara que de cap manera admetia els mètodes, no tenia més remei que acceptar la idoneïtat del seu missatge. No hi havia estat mai un exemple de castedat ni de lleialtat amorosa, això era cert, però el càstig li estava començant a semblar excessiu. Ja ho havia entès.

Va sospirar alleujat quan va veure aparèixer a un altre dels esperits conduint una elegant carrossa arrossegada pels set sotmesos nans. Els hi estava ben merescut a aquests petits cabrons! El fantasma li va oferir llavors unes sabates de vidre, massa femenines per al seu gust tot i que, no podia negar-ho, d'una elegància exquisida. Bé, se les havia de posar. Es tractava de seguir el joc per no provocar de nou la còlera dels terribles ens sobrenaturals ni alimentar de cap manera la seva imaginació, que aquesta vegada es mostrava especialment creativa. Amb el primer, el dret, cap problema. Com si li haguessin fet a mida. Però l'esquerre no hi havia manera de posar-se'l: massa petit. Mirà inquisitiu al fantasma, que li va sostenir la mirada, desafiant i sever, fins a fer-li baixar el cap. Tornà a dirigir els ulls a l'espectre, suplicant, que seguí amb la seva actitud implacable, alhora que li allargava unes tenalles amb la seva mà sobrenatural i li assenyalava el polze del peu nu.

Estava a punt de posar-se a plorar, però a aquestes alçades s'havia imposat el pietós convenciment que tot allò no podia ser sinó un somni, un malson del que despertaria més tard o més d'hora amb el front i l'esquena suats i amb un lleuger mal de cap, com a molt. Així que va fer el que havia de fer i, a falta de gel, es va guardar el polze en un preservatiu vermell que per sort no havia desaprofitat amb la pèrfida i enganyosa Caputxeta.

La prodigiosa carrossa el va portar volant fins l'interior d'una enorme cova, just en el moment en què sortien d'ella quaranta individus malcarats. Se sabia aquest conte, no hi havia problema. Els tresors no li interessaven, però va fer un tomb per la caverna per pura curiositat, fins arribar a la que semblava una cavitat més gran. Allà, just al centre, no va trobar una muntanya de monedes d'or, gots encastats de pedres precioses, collarets de diamants, safirs, àgates i perles, com esperava, sinó un llit nupcial amb una bella i exuberant jove (la cosa havia millorat molt comparada amb la esquifida Caputxeta) lligada en creu als quatre extrems del llit. Es va acostar, amb la intenció de cobrar la seva recompensa a tantes calamitats, però cada vegada que intentava tocar el cos de la noia la notava rígida i freda com un cadàver. Llavors va florir en ell una idea que va tenir per digna del seu talent i de la seva experiència i del seu suprem coneixement dels contes. Va recordar les paraules màgiques que donarien accés al tresor que guardaven les seves cames. I va disposar, en el seu si més íntim, valer-se d'aquell coneixement per desfer l'encanteri. "Sèsam, obre't", va dir convençut. "Sèsam, obre't", va repetir, encara optimista. "Sèsam, obre't", udolà, amb la decisió que si aquesta vegada no funcionava se la tiraria de tota manera, viva o morta. Notà llavors un pessigolleig a la butxaca abans de veure saltar alegrement cap al llit el seu polze, el seu estimat Patufet, patim, patam, patum, i ficar-se precisament en el lloc que ell volia obrir, posar-se allà dempeus, inflat i arrogant, mentre que la sensual criatura lligada al llit es transformava en un formidable ogre pelut que li va dir amb veu cavernosa:

−No has après res, i la nostra paciència s'ha acabat, com el teu temps.

−Si us plau, no encara! Tinc un desig que demanar.

−Almenys no menties quan vas dir que sabies tots els contes−, va respondre el gegant, visiblement contrariat. Bé, llavors. Ja saps què has d’enllustrar?