Tots els contes

Com cada any, Ebenezer es disposà a esperar davant el televisor les campanades de la mitjanit. Encara en restava una estona. Es va entretenir canviant de canal, per tal de trobar les imatges menys desagradables possibles per acomiadar l'any. Totes les cadenes, però, repetien una fórmula similar: una parella de presentadors, home ell i dona ella, excepte a Tele Entiendes, on apareixien dos homes, una plaça més o menys concorreguda, i la torre d'una catedral, o d'un ajuntament en les cadenes laiques, amb un ull de ciclop en forma de rellotge. Es va quedar finalment amb una on els presentadors eren un senyor amb barba canosa i ulleres, mirada una mica esbiaxada, entre mística i etílica, i una mongeta ja madura, d'expressió seriosa, llavis fins i un punt masculins que no obstant això va despertar-li immediatament fantasies libidinoses. Sí, clar que no era el millor moment, però no va poder deixar d'imaginar-se tancat amb ella a la cel·la d'un convent, lliurant-se a les disciplines del cilici i del flagel. Va somriure. La doctora que l'havia intentat tractar en els últims mesos, abans de rebutjar-lo com a pacient (la por a ser sancionada pel Col·legi de Metges va poder finalment més que la luxúria, una llàstima) hauria tractat amb dedicació i eficàcia aquesta nova obsessió. Li quedava la mestra del seu fill. Amb ella tot era menys refinat, però més fàcil també. No parlava tant i a més no li cobrava per sessió.

Deu minuts només. Ja feia molt que havia assumit que allò no tenia remei, però estava fart de tots aquells jocs de fantasmes. Les passejades pel temps no li disgustaven. Aprofitava per veure vells amics. Tafanejava com s'ho muntaven a les cases dels seus veïns, i s'alegrava de no haver de suportar tot aquell mostrari d'atrocitats: veure’s convertit en un somiatruites, practicant la bigàmia amb una hipoteca despòtica, pitjor que la sogra, i una dona insípida i descerebrada, apta únicament per portar al món una petita tropa de fills incivilitzats i cridaners. I finalment, aquest regal impagable de comprovar amb suprema satisfacció que, uns anys després, tots els desitjos acabarien complint-se però d'una manera cruel, que els somnis, al final, no serien els malsons d'un altre sinó els propis. El pitjor, però, era aquesta invariable obsessió envers tot aquest repertori d'aberracions, un sentimentalisme gore alimentat per les visites als hospicis, les esgarrifoses visions sepulcrals, la desfilada d’amputats, d'éssers deformes, de discapacitats mentals. No ho suportava, i a més no li trobava cap sentit. S'havien equivocat d'estratègia, si el propòsit d'aquelles al·lucinacions era que reflexionés sobre els seus favoritismes (ho reconeixia, les jovenetes de cames llargues i línies sinuoses li ennuvolaven el judici), dels seus abusos de poder, que no ho eren, perquè mai havia acomiadat ni una sola de les seves becàries, com a molt els hi havia fet veure que farien bé de continuar la seva vida en un altre lloc, lluny de la seva nefasta influència, o d'alguna suposada apropiació indeguda, fet del que de cap manera era culpable; els diners mai havien cridat la seva atenció. Sí, s'equivocaven pel que fa al procediment i la persona, per no dir res de la data. No sabien que havien d’aparèixer per Nadal, a més? I per què aquesta insistència en l'avarícia, en la solitud, en les conseqüències d’un temperament esquerp? Hi havia passat mai cap quantitat significativa que no s'hagués fos immediatament, encara que fos en amor mercenari? No estava sempre acompanyat, en qualsevol de les posicions possibles? No era sempre, a més, l'alegria de la festa?

S'equivocaven d'Ebenezer, estava clar, i així ho havia manifestat l'any anterior. Aquest no és el meu conte. Ni aquest ni cap altre. I em sé tots els contes. Amb això creia haver deixat tancada la qüestió. Però quan va veure que després de pronunciar aquestes paraules, els tres espectres, col·locats en cercle, xiuxiuejaven alguna cosa i el tornaven a mirar després, somrient, abans de desaparèixer, va saber que tot era inútil.

S'havia quedat adormit davant el televisor, decebut de la seva pròpia fantasia conventual amb la mongeta: el seu inflamat fanatisme religiós resultava ser finalment més calent que la temptació del pecat carnal. Començaven a sonar els quarts quan va notar un contacte tou i humit en els seus llavis. Encara amb els ulls tancats va poder sentir Bell Dorment, és l'hora, just un moment abans de vomitar amb fàstic els cucs que li omplien la boca, Desperta, és hora de fer una passejada. No va poder replicar perquè la transformació es va iniciar de seguida: va sentir que es cremava per dins i es va arrencar la roba, va notar com els ossos de les mans i dels peus se li s'allargaven, enmig d'un dolor que el va obligar a prostrar-se de quatre grapes mentre el seu cos quedava cobert de pèls negres i espessos, les dents se li tornaven llargues i afilades, la mandíbula es projectava cap endavant, les orelles se li estiraven i li creixia una enorme cua a l'extrem inferior de la columna vertebral. Va haver de perseguir llavors a la Caputxeta, una lolita de llavis carnosos i pits alçats i premuts que corria com una gasela. Al final la va agafar, i es van mirar fixament. Ebenezer, commocionat davant la perfecció de la Bella, es va veure llavors reflectit en els ulls de la jove fet tota una Bèstia i repetint Mirallet, Mirallet, digues qui és la més ferotge de totes les bèsties. Els esperits, llavors, que vet aquí que una vegada van ser misericordiosos, van tornar al pobre Ebenezer la seva condició humana, això sí, sota l'aparença d'una noia amb la pell blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i els cabells negres com el banús. Caputxeta, però, es va esvair en el mateix instant en què set enèrgics nans nus, amb els seus descomunals membres virils erectes, van començar a perseguir-lo. Va córrer tant com va poder, però no va ser prou. La sort va ser que quan ja començava a posar en dubte la seva arrelada heterosexualitat, va aparèixer un dels espectres, caracteritzat com el flautista d'Hamelín, i els degenerats nans el van acompanyar dòcilment, deixant-lo tranquil.

El canvi d'estratègia dels fantasmes de Cap d'Any havia deixat Ebenezer totalment bocabadat. Encara que de cap manera admetia els mètodes, no tenia més remei que acceptar la idoneïtat del seu missatge. No hi havia estat mai un exemple de castedat ni de lleialtat amorosa, això era cert, però el càstig li estava començant a semblar excessiu. Ja ho havia entès.

Va sospirar alleujat quan va veure aparèixer a un altre dels esperits conduint una elegant carrossa arrossegada pels set sotmesos nans. Els hi estava ben merescut a aquests petits cabrons! El fantasma li va oferir llavors unes sabates de vidre, massa femenines per al seu gust tot i que, no podia negar-ho, d'una elegància exquisida. Bé, se les havia de posar. Es tractava de seguir el joc per no provocar de nou la còlera dels terribles ens sobrenaturals ni alimentar de cap manera la seva imaginació, que aquesta vegada es mostrava especialment creativa. Amb el primer, el dret, cap problema. Com si li haguessin fet a mida. Però l'esquerre no hi havia manera de posar-se'l: massa petit. Mirà inquisitiu al fantasma, que li va sostenir la mirada, desafiant i sever, fins a fer-li baixar el cap. Tornà a dirigir els ulls a l'espectre, suplicant, que seguí amb la seva actitud implacable, alhora que li allargava unes tenalles amb la seva mà sobrenatural i li assenyalava el polze del peu nu.

Estava a punt de posar-se a plorar, però a aquestes alçades s'havia imposat el pietós convenciment que tot allò no podia ser sinó un somni, un malson del que despertaria més tard o més d'hora amb el front i l'esquena suats i amb un lleuger mal de cap, com a molt. Així que va fer el que havia de fer i, a falta de gel, es va guardar el polze en un preservatiu vermell que per sort no havia desaprofitat amb la pèrfida i enganyosa Caputxeta.

La prodigiosa carrossa el va portar volant fins l'interior d'una enorme cova, just en el moment en què sortien d'ella quaranta individus malcarats. Se sabia aquest conte, no hi havia problema. Els tresors no li interessaven, però va fer un tomb per la caverna per pura curiositat, fins arribar a la que semblava una cavitat més gran. Allà, just al centre, no va trobar una muntanya de monedes d'or, gots encastats de pedres precioses, collarets de diamants, safirs, àgates i perles, com esperava, sinó un llit nupcial amb una bella i exuberant jove (la cosa havia millorat molt comparada amb la esquifida Caputxeta) lligada en creu als quatre extrems del llit. Es va acostar, amb la intenció de cobrar la seva recompensa a tantes calamitats, però cada vegada que intentava tocar el cos de la noia la notava rígida i freda com un cadàver. Llavors va florir en ell una idea que va tenir per digna del seu talent i de la seva experiència i del seu suprem coneixement dels contes. Va recordar les paraules màgiques que donarien accés al tresor que guardaven les seves cames. I va disposar, en el seu si més íntim, valer-se d'aquell coneixement per desfer l'encanteri. "Sèsam, obre't", va dir convençut. "Sèsam, obre't", va repetir, encara optimista. "Sèsam, obre't", udolà, amb la decisió que si aquesta vegada no funcionava se la tiraria de tota manera, viva o morta. Notà llavors un pessigolleig a la butxaca abans de veure saltar alegrement cap al llit el seu polze, el seu estimat Patufet, patim, patam, patum, i ficar-se precisament en el lloc que ell volia obrir, posar-se allà dempeus, inflat i arrogant, mentre que la sensual criatura lligada al llit es transformava en un formidable ogre pelut que li va dir amb veu cavernosa:

−No has après res, i la nostra paciència s'ha acabat, com el teu temps.

−Si us plau, no encara! Tinc un desig que demanar.

−Almenys no menties quan vas dir que sabies tots els contes−, va respondre el gegant, visiblement contrariat. Bé, llavors. Ja saps què has d’enllustrar?