V
La noia de la fruiteria va renunciar a la frase que tenia prevista, que incloïa la suma total dels articles que la seva clienta començava a recollir del mostrador. El compte va acabar saldant-se, per descomptat, però el sistema econòmic va patir aquí una petita suspensió, un desajust momentani, perquè el que va dir la dependenta no va ser són sis euros amb trenta sinó Déu meu! Déu meu! Déu meu!, revelant una més que probable tendència a les estructures tripartides en els seus costums lingüístics −una observació més detinguda tal vegada hagués permès aventurar estructures semblants en altres aspectes del seu comportament−, tret de gran utilitat a l'hora d'incloure-la en una de les cinc categories principals en què podríem classificar les persones segons la seva manera de parlar, això és, els muts, que estan lliures de pecat pel que fa a aquesta qüestió, els que diuen les coses una sola vegada, que són o gent molt segura de si mateixa o, curiosament, els molt tímids, els que les diuen dues vegades, que són els comprensius, els que parlen per telèfon o els que tenen una dona o un marit sords, els que les diuen tres vegades, que són els que estan orgullosos de la seva veu o de les coses que diuen o simplement es posen nerviosos, i els que les repeteixen un nombre indeterminat de vegades, que són majorment o professionals de la retòrica o gent molt pesada en general o maniàtics.
Se sobreentendrà el caràcter superficial i aproximatiu de la classificació anterior, perquè d'una altra manera no es podria entendre com la dona que en aquell moment travessava el carrer, cívicament, pel pas de vianants l'ús del qual habilitava completament, sense cap dubte, sense opció a rèplica, sense possibilitat de recusació, refutació total o parcial o impugnació de sentència favorable, no podent ser inclosa en la primera de les categories anteriorment citades, es va quedar completament muda al veure com aquell cotxe se li venia damunt a tota velocitat.
Una nova excepció a la regla, sens dubte més curiosa, i més enutjosa, va ser protagonitzada simultàniament, en aquell mateix instant, per quatre persones molt pròximes, ben és cert que en grau molt diferent, al succés. Una era un home que surtia de casa en aquell precís moment, adonant-se, tot just tancar la porta, que s'havia deixat les claus −les del cotxe i les de casa− dins, i que, advertint la gravetat de l'oblit, ja que la seva dona no tornaria fins a la nit, i definint-se íntimament com un estúpid, no va trobar altres paraules que dir, sense pertànyer de cap manera a l'últim dels grups assenyalats, que merda, merda, merda, merda. En el mateix edifici, al pis de dalt, una dona entrava a l'habitació del seu únic i consentit fill, que s'acabava d'anar a classe deixant l'habitació en un estat que podria qualificar-se, amb prou propietat, de fastigós, adjectiu que segurament acceptaria sense inconvenients la mare, perquè no va dir una altra cosa que merda, merda, merda, merda, sense ser de cap manera professional de la retòrica o maniàtica o persona molt pesada. Molt diferent és el cas de l'home que caminava a passos extremadament curts, amb el cos decantat i pegat a la paret, molt a prop ja de la fruiteria, i que de sobte va dir també merda, merda, merda, merda, sense que ningú pugui explicar-se per què, o almenys oferir una interpretació basada en una relació immediata causa-efecte, ja que, aquell home, és ben conegut que, des que el seu fill gran es llancés un dia pel balcó, succés que fins al dia d'avui no ha pogut ser satisfactòriament aclarit, s'havia tornat completament boig, per la qual cosa en aquesta ocasió sí es podria incloure sense dificultat el seu cas entre els del cinquè grup. I merda, merda, merda, merda va ser el que va dir també el conductor d'un cotxe que circulava pel carrer en aquell moment i que de sobte es va trobar amb una furgoneta que surtia d'un carrer lateral, obstruint-li completament el pas per l'únic carril que podia utilitzar, tot i ser una via de doble direcció i d'un carril per a cadascuna, motiu pel qual, impossibilitat per a frenar, donada l'extrema immediatesa de l'obstacle, va optar per tombar cap a la seva esquerra i envair el carril contrari, trobant-se amb un altre cotxe que venia de front. Ràpidament li va arribar la mort en hipòtesi i, com sol passar en molts casos de perill greu i imminent, tota la seva vida va passar-li davant els seus ulls en un instant que va semblar durar una altra vida. Es va refer, no obstant, quasi instantàniament, amb el temps just per maniobrar de manera que va poder passar miraculosament entre els dos vehicles, accelerant desesperadament i saltant-se un semàfor, per acabar atropellant una dona que, ho va recordar durant molt de temps, se li havia quedat mirant fixament, immòbil sobre l'asfalt pintat a ratlles, sense comprendre com, què era el que estava a punt de succeir-li. O tal vegada sí, perquè les coses canvien molt d'aparença −sense deixar de ser, en definitiva, les mateixes coses, tal com havien estat sempre−, quan passa el temps i es coneixen millor les circumstàncies dels fets, mètode eficaç, encara que no infal·lible, per conèixer la seva veritable substància.
M.Ll.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario