Carta de navegació (III)

Carta de navegació (I)
Carta de navegació (II)

III

Ell mateix no ho va descobrir fins molt més tard, quan va sortir del seu embadaliment. Els seus companys de feina s’ho preguntaven −ningú no l’havia vist aquell matí−, però van seguir ignorant-lo, excepte un, en Víctor, que l'odiava, desitjant cada dia que al matí següent comuniquessin la seva defunció inapel·lable, i que va estar esperant, des de mig matí, més o menys, no l'aparició del seu company, sinó precisament el comunicat, fins a imaginar i fins i tot arribar a creure haber-lo rebut, ja a mitja tarda. Les persones que passaven per la vorera no ho van saber mai, ni tan sols aquells que a causa de la feina, per la força del costum, perquè se'ls va fondre la bombeta del rebedor o perquè eren guapos van haver de passar diverses vegades al seu costat.

                Només l'amo de la llibreria que quedava a la mateixa alçada del lloc on havia aparcat al matí va recordar, quan va anar a obrir la botiga a la tarda, que ja l'havia vist al migdia, i encara que en un primer moment va pensar que només era una casualitat, va sortir al carrer a mitja tarda per comprovar si encara estava allí, i llavors sí que es va inquietar. Juraria que porta aquí tot el dia, va pensar. Ho va estar dubtant fins que al final, ja després de tancar, se li va acostar i li va veure la cara.

                    −Disculpi, senyor, bona nit.

               No sabia com continuar. Estava al costat de la finestreta del cotxe, que s'havia quedat oberta tot el dia. L'home de dins havia girat la cara, sobresaltat, amb una expressió que era una barreja de sorpresa i d’espant, i li mirava amb la boca oberta.

                 −No sé si... En fi, jo..., només em preguntava si es troba vostè bé −es va atrevir a dir per fi.

                No va obtenir encara cap resposta. L'home del cotxe seguia mirant-lo amb estupor, com si no conegués l'idioma de qui li estava parlant. Finalment, va semblar sortir de mica en mica de la seva letargia, anar comprenent-ho tot, i lentament, començar a acceptar-ho. Va reconèixer la cara de la persona que s’inclinava a la finestreta. Moltes vegades li havia comprat el diari abans d'anar a treballar, i havien intercanviat algunes paraules. I per què no?, es va dir. Llavors va treure el sobre de la seva americana, junt amb un bolígraf, i va escriure el seu nom i la seva adreça.

                −Si us plau −li va dir, i li va allargar el sobre amb una determinació a la mirada que feia difícil la rèplica−, s'ho demano per favor, vagi a la policia i entregui aquest sobre. Digui que l'hi he donat jo. No serà necessària cap explicació. No li causarà major molèstia que la d'arribar una mica més tard avui a casa seva, s’ho prometo. Faci'm aquest favor, s’ho prego.

                Encara se'l va quedar mirant uns instants, fins arribar a la convicció que compliria el seu encàrrec, abans de deixar anar definitivament el sobre. Llavors, va pujar la finestreta i va arrancar el cotxe, mirant pel retrovisor, mentre començava a allunyar-se, l'home que quedava allà parat, al costat de la vorera, amb un sobre a la seva mà estesa cap endavant.

M.Ll.

Carta de navegació (II)

Carta de navegació (I)

II

Un home amb vestit gris, l'americana botonada, les mans a la butxaca, creuava el carrer, es diria que sense mirar, fins a arribar al seu cotxe. Va introduir la clau en el pany. Va obrir. Va tancar. Va obrir novament. Va entrar al cotxe. Va baixar una mica la finestreta del costat esquerre. Va encendre una cigarreta.

                Per la vorera passaven una dona amb dos nens, un a cada costat, les esquenes grotescament inclinades sota el pes de les seves motxilles, plenes d'un munt de quaderns i de llibres de text, de llapis de diferents colors, gomes d'esborrar, maquinetes de fer punta, els donuts que la mare els havia acabat de comprar, i algunes altres coses que no eren del tot conscients de carretejar, com dos o tres cromos passats de moda i arrugats, uns xiclets mig desfets i amb encenalles de llapis adherides, i la caputxa blava d'un bolígraf.

                La dona s'inclinava per parlar amb el més petit, mentre l'altre es deixava anar de la seva mà i cridava els noms d'altres dos nens que esperaven uns metres més endavant, al costat d’un home amb un diari sota el braç, que somreia, la mirada perduda, abstret en algun pensament agradable, el projecte d'un regal per a la seva dona, amb qui feia l’aniversari de casats o, ben al contrari, el projecte d'un regal per a la seva secretària, amb qui tenia una recent aventura, o simplement la constatació de l'estat de felicitat en què es trobava aquell matí.

                L'home del cotxe els mirava. Mirava aquestes persones i d’altres que passaven pel carrer, detenint-se en algun aparador, intercanviant unes paraules, entrant o surtint d'alguna cafeteria, creuant el carrer, gent manifestament atrafegada i gent que caminava lentament, també, però, amb algun propòsit. Tothom semblava tenir molt clar què fer amb la seva vida, mentre ell s’estava assegut al seu cotxe, fumant una trista cigarreta.

                Finalment es va decidir. Va apagar la cigarreta, consumida ja quasi per complet, i va treure el sobre de la guantera. Va desplegar els tres fulls de la carta i la va començar a llegir. Amor meu, no saps el que m'ha costat començar a escriure aquestes línies. He trencat un munt de fulls amb no més de tres o quatre paraules escrites. Començava a escriure i de seguida tornava a l'habitació i et veia dormir, tranquil, inconscient de tot, i em semblaves més vulnerable que mai, i sentia que no, que no en gosaria... No podia continuar. No volia afegir-ne encara més dolor. Per un moment, va tenir la temptació d'anar directament a l'última pàgina, però el va aturar la mateixa por. Va doblegar els fulls. Els va ficar al sobre, i va guardar-se el sobre a la butxaca interior de l'americana. Va fumar novament. Una cigarreta darrere de l'altra. Quant de temps.

M.Ll.

Crónica de una presentación, por Andrei Distrievich

La Biblioteca Joan Coromines de El Masnou celebró, el pasado viernes 16 de diciembre, la presentación de la obra ganadora del V Premi Especial de Poesia Goleta i Bergantí 2010, Els pressentiments exemplars, publicada por Viena Edicions, obra de Màrius Llop, a título póstumo, y de Ramón Sanz.

El encuentro, que contó con la presencia de ambos autores, estuvo coordinado y presentado por la directora de la biblioteca, Anna Fincias, y tuvo como invitados, además de los referidos autores, a Jaume Oliveras, concejal de Cultura de El Masnou, Enric Viladot, de la editorial Viena, y Joan de Boher, cuentacuentos.

Una desafortunada serie de imprevistos provocó que los autores no llegasen a la hora prevista, las 7.30 de la tarde, por lo que el orden previsto del acto sufrió algunas variaciones. Así, la coordinadora dio paso en primer lugar, a la espera de la llegada de los autores extraviados, ilocalizables, y ausentes, a Joan de Boher, que interpretó su espectáculo para adultos Contes petits per a Gent Gran, que reúne elementos musicales, teatrales y narrativos.

Con la llegada de los traspapelados autores, tomó la palabra Enric Viladot, que analizó detenidamente los entresijos de la obra presentada, destacando su naturaleza paradójica, la alternancia entre el fragmentarismo expresivo y las estructuras más discursivas, y la enigmática personalidad de su protoautor, Màrius Lop, y su relación con el coautor-editor Ramón Sanz. Su exposición no exploró, sin embargo, otros territorios y concluyó sin buscar el nexo entre ambos a través del psicoanálisis. Para ello hubiera tenido que eludir la huella narcisista que supuso para el primero de los autores mencionados la doctrina freudiana, combinada con la influencia de Copérnico y Darwin, quienes le aportan el fundamento último de una filosofía idealista que sitúa al sujeto en un lugar similar al de la figura de Dios en la Edad Media; sede de la razón que dejó atrás su infancia para, alcanzada su mayoría de edad, ejercer el gobierno desde dicha razón. El psicoanálisis, por su parte, cuestiona el “sueño” idealista y propone un límite a la soberanía del sujeto, cuya libertad siempre resulta parcial y condicionada.

Tomó la palabra Ramón Sanz, quien lamentó la ausencia en el acto de Màrius Llop, que había tenido que marcharse instantes antes en respuesta, al parecer, de una urgente llamada telefónica (el cronista se ve obligado a confesar aquí que el incidente fue referido por el mismo Ramón Sanz y que ninguno de los presentes, incluido quien escribe estas líneas, llegó a identificar al perdido y encontrado y otra vez perdido doctor Llop). Ramón Sanz expresó algunas consideraciones acerca de lo bello que se ajustan a lo expuesto anteriormente: el artista no es el dueño último del proceso creativo y, asimismo, el público que contempla padece, respecto de lo bello, el síndrome de Ulises, ante los cantos de las sirenas, en la versión de Marco Denevi, para finalmente proponer que la creación debe conservar su enigma, un enigma que trasciende la idea de autoría.

El concejal de Cultura de El Masnou, Jaume Oliveras, fue el último en intervenir, agradeciendo la existencia de la poesía, de los libros de poesía y, finalmente, de los autores que los escriben, para acabar refiriéndose brevemente a Els pressentiments exemplars, pero evitando tratar algunos aspectos que hubieran resultado extremadamente controvertidos, y nos referimos concretamente al tema de la autoría frente al argumento del sujeto predestinado. Para Freud y Lacan el sujeto siempre es responsable de sus actos y de sus obras, se llame como se llame, Ramón Sanz o Màrius Llop, y hay que recordar la prudencia que Lacan siempre mostró con la idea de individuo, teniendo en cuenta las operaciones lógicas de alienación y separación, argumentando que ésta última se encuentra tras esta cuestión, lo cual hace preferible para el psicoanálisis hablar de personalidad que de persona. Para Lacan el loco es el hombre de un solo personaje, que no se deja seducir por la polifonía de la muchedumbre interior.

Andrei Distrievich

Carta de navegació (I)

Carta de navegació

I

Es va quedar observant la seva cara en el mirall uns instants. No se l’havia eixugat i la petita ferida del coll semblava alguna cosa més seriosa. Ho detestava. No resistir més de tres dies sense afaitar-se. Li picava tota la cara i començava a rascar-se fins que la pell se li irritava. Però quan s'afaitava, sempre es feia algun petit tall, que mai acabava de cicatritzar del tot perquè una altra vegada havia d'afaitar-se i una vegada més i una altra, i odiava aquesta mecànica.

                Li emprenyava, a més, i particularment, haver de prendre aquestes decisions totalment injustes, aquest tipus de decisions en què ninguna de les possibilitats ofereix cap avantatge sobre l'altra. Afaitar-se o no afaitar-se, la camisa blanca o la camisa grisa, el carrer de Sant Honori o l'avinguda Prim, viure o morir, la porta principal, bon dia, Víctor, o l'altra, bon dia, Pepa, llegir o no llegir aquesta carta.

                Estic pensant ximpleries, es va dir. De fet, tota la meva vida és una enorme ximpleria. Per això ella se n'ha anat. Per quin motiu hauria de llegir la carta. M'imagino perfectament el que diu. O potser no. Però ja no importa massa.

M.Ll.

Presentación de "Els pressentiments exemplars"

Por fin, la obra póstuma de mi querido Màrius Llop, que recientemente apareció publicada por Viena Edicions con el título de Els pressentiments exemplars, tendrá su primer contacto con el público el viernes 16  de diciembre en la Biblioteca Joan Coromines de El Masnou:

Notícies

La Vetllada Literària 2011 de la Biblioteca Joan Coromines unirà celebració, lletres i Nadal

El divendres 16 de desembre a la tarda, la Vetllada Literària 2011 de la Biblioteca Joan Coromines unirà celebració, lletres i Nadal. S’hi presentarà l'obra guanyadora del V Premi Especial de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou: Els pressentiments exemplars, de Ramón Sanz. Tot seguit, Joan de Boher oferirà una sessió de contacontes per explicar Contes petits per a gent gran. L'acte clourà amb un brindis per desitjar bones festes a tothom.

Querido Mario, amigo, estés donde estés siempre tu recuerdo me acompaña.

O culo, che mi stai ne l'alma impresso

Cuando me paro a contemplar mi estado loco, imposible, vano, temeroso, pienso remedios en mi fantasía, y en si podréis allá despacio consolarme.

¿Qué culpa tengo yo del desvarío si he llegado por vos a tal estado? Ya se acabó la resistencia mía y en fin a vuestras manos he venido.

Si para refrenar este deseo, ¡oh miserable estado, oh mal tamaño!, se me ocurrió escribiros un soneto, ¿perdonaréis que os diga lo que os digo aunque lo diga en versos deslenguados? Pues si reprimo mis más vivas palabras, me hacen descuidar de mi remedio. Y así en mi enfermo y loco pensamiento será igual al pensamiento el arte:

Labrado está en mi verso ese modelo

que traza un claro círculo en mi estilo:

esas curvas sin fin tienen en vilo

mis ojos, que al mirar, miran el cielo.

Lo diré de una vez: me quedo lelo

ya lo mire al descaro o con sigilo;

y de tanto mirarlo, pierdo el hilo

y pierdo el tino, el hambre, y me desvelo.

Excúsame si eludo el protocolo

y voy directo al grano (disimulo

muy mal, y ya no soy un pipiolo):

no he visto nada igual; como tu culo

no hay otro. Eso quería decir solo;

y me salió un soneto más bien chulo.

Mario Loppo