Un home amb vestit gris, l'americana botonada, les mans a la butxaca, creuava el carrer, es diria que sense mirar, fins a arribar al seu cotxe. Va introduir la clau en el pany. Va obrir. Va tancar. Va obrir novament. Va entrar al cotxe. Va baixar una mica la finestreta del costat esquerre. Va encendre una cigarreta.
Per la vorera passaven una dona amb dos nens, un a cada costat, les esquenes grotescament inclinades sota el pes de les seves motxilles, plenes d'un munt de quaderns i de llibres de text, de llapis de diferents colors, gomes d'esborrar, maquinetes de fer punta, els donuts que la mare els havia acabat de comprar, i algunes altres coses que no eren del tot conscients de carretejar, com dos o tres cromos passats de moda i arrugats, uns xiclets mig desfets i amb encenalles de llapis adherides, i la caputxa blava d'un bolígraf.
La dona s'inclinava per parlar amb el més petit, mentre l'altre es deixava anar de la seva mà i cridava els noms d'altres dos nens que esperaven uns metres més endavant, al costat d’un home amb un diari sota el braç, que somreia, la mirada perduda, abstret en algun pensament agradable, el projecte d'un regal per a la seva dona, amb qui feia l’aniversari de casats o, ben al contrari, el projecte d'un regal per a la seva secretària, amb qui tenia una recent aventura, o simplement la constatació de l'estat de felicitat en què es trobava aquell matí.
L'home del cotxe els mirava. Mirava aquestes persones i d’altres que passaven pel carrer, detenint-se en algun aparador, intercanviant unes paraules, entrant o surtint d'alguna cafeteria, creuant el carrer, gent manifestament atrafegada i gent que caminava lentament, també, però, amb algun propòsit. Tothom semblava tenir molt clar què fer amb la seva vida, mentre ell s’estava assegut al seu cotxe, fumant una trista cigarreta.
Finalment es va decidir. Va apagar la cigarreta, consumida ja quasi per complet, i va treure el sobre de la guantera. Va desplegar els tres fulls de la carta i la va començar a llegir. Amor meu, no saps el que m'ha costat començar a escriure aquestes línies. He trencat un munt de fulls amb no més de tres o quatre paraules escrites. Començava a escriure i de seguida tornava a l'habitació i et veia dormir, tranquil, inconscient de tot, i em semblaves més vulnerable que mai, i sentia que no, que no en gosaria... No podia continuar. No volia afegir-ne encara més dolor. Per un moment, va tenir la temptació d'anar directament a l'última pàgina, però el va aturar la mateixa por. Va doblegar els fulls. Els va ficar al sobre, i va guardar-se el sobre a la butxaca interior de l'americana. Va fumar novament. Una cigarreta darrere de l'altra. Quant de temps.
M.Ll.
Entradas
2 comentarios:
Si encuentras a Màrius en Roma y le preguntas por Blancaneus, te dirá que le gusta más escribir que hablar, escuchar que hablar, aprender que hablar, pensar que hablar..., y que si alguna vez la conocieras, viéndola quizás hablar y hablar, no sería más que "puro teatro", guión bien aprendido delante de la sociedad.
¿Más pistas?
Todas las pistas son pocas para mí. En cambio, para Màrius, que siempre estuvo favorecido por los dones de la perspicacia y la clarividencia, todo resulta siempre evidente...
Publicar un comentario