Carta de navegació (I)

Carta de navegació

I

Es va quedar observant la seva cara en el mirall uns instants. No se l’havia eixugat i la petita ferida del coll semblava alguna cosa més seriosa. Ho detestava. No resistir més de tres dies sense afaitar-se. Li picava tota la cara i començava a rascar-se fins que la pell se li irritava. Però quan s'afaitava, sempre es feia algun petit tall, que mai acabava de cicatritzar del tot perquè una altra vegada havia d'afaitar-se i una vegada més i una altra, i odiava aquesta mecànica.

                Li emprenyava, a més, i particularment, haver de prendre aquestes decisions totalment injustes, aquest tipus de decisions en què ninguna de les possibilitats ofereix cap avantatge sobre l'altra. Afaitar-se o no afaitar-se, la camisa blanca o la camisa grisa, el carrer de Sant Honori o l'avinguda Prim, viure o morir, la porta principal, bon dia, Víctor, o l'altra, bon dia, Pepa, llegir o no llegir aquesta carta.

                Estic pensant ximpleries, es va dir. De fet, tota la meva vida és una enorme ximpleria. Per això ella se n'ha anat. Per quin motiu hauria de llegir la carta. M'imagino perfectament el que diu. O potser no. Però ja no importa massa.

M.Ll.