Carta de navegació (III)

Carta de navegació (I)
Carta de navegació (II)

III

Ell mateix no ho va descobrir fins molt més tard, quan va sortir del seu embadaliment. Els seus companys de feina s’ho preguntaven −ningú no l’havia vist aquell matí−, però van seguir ignorant-lo, excepte un, en Víctor, que l'odiava, desitjant cada dia que al matí següent comuniquessin la seva defunció inapel·lable, i que va estar esperant, des de mig matí, més o menys, no l'aparició del seu company, sinó precisament el comunicat, fins a imaginar i fins i tot arribar a creure haber-lo rebut, ja a mitja tarda. Les persones que passaven per la vorera no ho van saber mai, ni tan sols aquells que a causa de la feina, per la força del costum, perquè se'ls va fondre la bombeta del rebedor o perquè eren guapos van haver de passar diverses vegades al seu costat.

                Només l'amo de la llibreria que quedava a la mateixa alçada del lloc on havia aparcat al matí va recordar, quan va anar a obrir la botiga a la tarda, que ja l'havia vist al migdia, i encara que en un primer moment va pensar que només era una casualitat, va sortir al carrer a mitja tarda per comprovar si encara estava allí, i llavors sí que es va inquietar. Juraria que porta aquí tot el dia, va pensar. Ho va estar dubtant fins que al final, ja després de tancar, se li va acostar i li va veure la cara.

                    −Disculpi, senyor, bona nit.

               No sabia com continuar. Estava al costat de la finestreta del cotxe, que s'havia quedat oberta tot el dia. L'home de dins havia girat la cara, sobresaltat, amb una expressió que era una barreja de sorpresa i d’espant, i li mirava amb la boca oberta.

                 −No sé si... En fi, jo..., només em preguntava si es troba vostè bé −es va atrevir a dir per fi.

                No va obtenir encara cap resposta. L'home del cotxe seguia mirant-lo amb estupor, com si no conegués l'idioma de qui li estava parlant. Finalment, va semblar sortir de mica en mica de la seva letargia, anar comprenent-ho tot, i lentament, començar a acceptar-ho. Va reconèixer la cara de la persona que s’inclinava a la finestreta. Moltes vegades li havia comprat el diari abans d'anar a treballar, i havien intercanviat algunes paraules. I per què no?, es va dir. Llavors va treure el sobre de la seva americana, junt amb un bolígraf, i va escriure el seu nom i la seva adreça.

                −Si us plau −li va dir, i li va allargar el sobre amb una determinació a la mirada que feia difícil la rèplica−, s'ho demano per favor, vagi a la policia i entregui aquest sobre. Digui que l'hi he donat jo. No serà necessària cap explicació. No li causarà major molèstia que la d'arribar una mica més tard avui a casa seva, s’ho prometo. Faci'm aquest favor, s’ho prego.

                Encara se'l va quedar mirant uns instants, fins arribar a la convicció que compliria el seu encàrrec, abans de deixar anar definitivament el sobre. Llavors, va pujar la finestreta i va arrancar el cotxe, mirant pel retrovisor, mentre començava a allunyar-se, l'home que quedava allà parat, al costat de la vorera, amb un sobre a la seva mà estesa cap endavant.

M.Ll.