Poques classificacions són definitives. Amb el temps, les excepcions s'acumulen, arribant a sumar un nombre inadmissible respecte a les regles inicialment formulades, de manera que acaba semblant necessari revisar-les o rebutjar-les per complet, i elaborar una nova teoria. Si bé el cas de l'home que creuava el carrer podria considerar-se com merament anecdòtic, circumstancial, el fet que quatre persones distintes, en unes coordenades d'espai i temps tan limitades, emetessin la mateixa, exacta seqüència de paraules, és argument suficient per sol·licitar una urgent i rigorosa revisió de la classificació anterior, ningú negarà que enormement atractiva, però evidentment obsoleta en aquest cas.
....................
La víctima pregunta i el botxí respon. Es proposa l'oblit. Però és necessari que l'executor dels actes sempre recordi qui és. D'una altra manera, l'actor no és actor, no és botxí el botxí, a la víctima se li pot anomenar d'altres formes. Sé qui sóc. Sé el que faig. O no sé qui sóc.
No sé qui sóc. La veritat són els fets. Aquella dona que em mirava sense comprendre com, què estava a punt de passar-li, aquella dona a qui jo no havia reconegut i a la que per tant ni estimava ni detestava −en quant que, com a subjecte provisionalment no identificat, no podia constituir-se en objecte directe d’aquests verbs conjugats en primera persona−, raons principals per les quals li hagués pogut desitjar alguna desgràcia, era morta. Aquesta és la veritat. Un problema veritablement seriós. Per l'efecte, dic, no per ser la veritat.
La veritat no sempre és seriosa. No són qualificatius per a la veritat, seriosa o divertida. Li convenen més, nocturna o diürna, casual, última, serena, insuportable. Tècnicament no sóc un assassí, això és veritat, però se'm perdonarà que insisteixi en certa responsabilitat volitiva. També això és veritat.
I hi ha altres coses, perquè hi ha també altres preguntes.
M.Ll.
(Continuarà)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario